Aquesta versió lliure i renovada de l’Epifania dels Reis Mags la pots llegir o escoltar aquí, el que prefereixis…
Els quatre amics anaven en cotxe camí de l’hospital i, tot i que es coneixen des de fa molts anys, la veritat és que es veuen poc. Cadascú té la seva vida i només es troben en ocasions especials.
“H” i “N” van asseguts davant; són els bessons. Però, a part del físic, s’assemblen ben poc… “H” és qui condueix; és enginyer informàtic i va impecable, com diria la meva mare, “com un pinzell”. En canvi, el seu germà “N” és deixat, amb els cabells llargs i tres dies de barba sense afaitar. A més, és extremadament prim; sembla que últimament beu més del que menja.
Darrere de “H” va assegut “M”. Senyor de celles espesses i seriós, que es creu el responsable de la comitiva. I, per últim, “Y”. Tímid i espantadís, sempre sembla a punt de plorar.
En un moment del trajecte, “M” diu:
– Anem bé? Sembla que t’has perdut…
A la qual cosa “H” respon:
– No m’he perdut. Arribarem puntuals.
Llavors “N” va assegurar:
– Si ell diu que no s’ha perdut, no s’ha perdut. El seu cervell sembla fet de circuits impresos.
“Y” entra a la conversa:
– Això espero, perquè ara es fa fosc aviat i no m’agrada anar pel carrer a aquestes hores.
A aquella afirmació, “N” va objectar:
– Et fa por perquè no t’has aturat a veure la bellesa de la nit i les seves estrelles.
La conversa avança i es desvia per altres camins; parlen del temps, de les seves feines i dels regals que porta cadascun d’ells. Per descomptat, “M” els fa saber que el seu és el millor, el més útil i valuós. Diu, textualment:
– I els vostres, què? Fan bona olor?
Cada any, quan van a veure el nou fill de la seva amiga, passa el mateix: acaben mig discutint i gairebé sense parlar durant bona part del trajecte. Però aquesta vegada hi ha alguna cosa diferent. Els seus cors els diuen que hi haurà canvis.
Finalment arriben a l’hospital. “Y” comenta:
– No entenc com no tenen una mútua. Aquest hospital és vulgar i lúgubre. A mi no m’agradaria que el meu fill nasqués aquí.
“M” indica:
– Suposo que és l’únic que s’han pogut permetre.
“H” respon:
– Us deixeu portar per les aparences, però en realitat és un dels millors del país.
La imatge, en entrar a l’habitació, és una mica estranya. La seva amiga Mari està al llit amb el seu recent nascut als braços. Té la pell clar i sonrosat, i les seves carns són fermes i regordetes. La veritat és que no sembla que hagi nascut fa només unes hores…
A banda i banda de la Mari hi ha els seus cosins, els del seu poble de tota la vida. El seu rostre és seriós i rústic, molt rústic. Ella, una senyora que deu pesar uns 150 quilos, i ell, un home que no va anar a l’escola i a qui amb prou feines se li entén quan parla. Quan eren petits, els altres nens del poble els deien la vaca i el burro. Això avui dia es diu bullying, però abans només eren coses de nens…
Després dels saludos de rigor, els quatre homes deixen els seus regals sobre la taula. Just en aquell moment, la pell del nadó sembla que comença a pal·lidir, tot i que en realitat és perquè comença a emanar llum des del seu interior. Semblava una bombeta… La Mari i els seus nens sempre han estat una mica estranys…
Davant d’aquella visió, els quatre senten la necessitat d’agenollar-se davant tal prodigi. Aleshores, noten una pressió al cor que després es transforma en una sensació d’Amor indescriptible. Se senten en unió amb tot el que els envolta, i la seva consciència s’expandeix més i més. Després d’això, tot havia canviat per a ells.
Queden en aquella postura uns minuts fins que, finalment, es tornen a aixecar. Les quatre dones saluden amablement i se’n van somrients, parlant animadament entre elles. Les discussions s’han convertit en una alegre xerrada, i van de pressa cap al cotxe. A casa les espera el seu estimat.
