Fa un temps, el nostre instructor ens va recomanar un llibre. Després d’aconseguir-lo en una llibreria de segona mà, va quedar amagat entre d’altres, en una muntanya de melancolia i llibres pendents de ser llegits en algun moment. “L’Art d’Estimar” d’Erich Fromm (així resa a la portada). Encara que només l’he començat, ja en les primeres pàgines és molt interessant i, tot i que potser apareguin més temes per comentar en el futur, vull compartir ara algunes reflexions amb vosaltres.
Gairebé la primera frase del llibre és una pregunta; ¿l’acte d’estimar es pot considerar un art? Si fos així, requeriria un esforç per part nostra i no quedaria com una mera sensació plaent, una qüestió de tenir sort a la vida.
Segons l’autor, l’ésser humà té set d’amor, però el tenim mal entès. Aquesta actitud es basa, en primer lloc, en el fet que entenem que el problema de l’amor consisteix a ser estimats, a ser dignes perquè algú dipositi la seva mirada en nosaltres. Poques vegades ens endinsem en la nostra pròpia capacitat d’estimar els altres. D’altra banda, creiem que no hi ha res a aprendre sobre l’amor; el veiem com un objecte a conquerir i no com una facultat. Estem convençuts que estimar és senzill, i que el difícil és trobar a qui estimar i a qui no.
Per acabar d’“arreglar” la situació, tots passem per l’eterna confusió entre l’experiència inicial (fase d’enamorament) i la situació de “romandre” enamorats. Es viu el miracle de la “sobtada intimitat” que, si s’adoba amb un mínim d’atracció i una consumació sexual, ens proporciona una profunda sensació d’enamorament (també es podria dir “embadaliment”). Hi ha estudis psicològics que demostren que, si per algun motiu intercanvies informació confidencial amb una persona, et pots enamorar d’ella amb facilitat. Aquest és el moment que l’autor defineix com a “sobtada intimitat”; aquell instant en què notem una forta connexió amb l’altre perquè ha passat per certes situacions en què ens sentim reflectits. Però això té poca durada; mor amb el coneixement de l’altra persona, sumat a l’avorriment.
En la nostra cultura materialista, on tot es compra i es ven, ser “atractiu” significa habitualment un conjunt de qualitats que són populars i per les quals hi ha demanda en el mercat de la personalitat. Tradicionalment, els homes han buscat l’èxit, els diners i el poder. D’altra banda, les dones volen ser atractives, cuiden el seu cos i la seva aparença… I encara que aquests objectius estan canviant en l’actualitat, continuen constituint una base àmplia. Busquem algú amb un estatus semblant al nostre, amb bona conversa, bona aparença… Ens enamorem quan hem trobat el millor objecte disponible al mercat, al nostre abast, és clar.
“…consideren la intensitat de l’apassionament, aquest estar “bojos” l’un per l’altre, com una prova de la intensitat del seu amor, quan només mostra el grau de la seva soledat interior.” Erich Fromm.
Foto de Anne Nygård a Unsplash. Si desitgem anar més enllà de la fase de l’enamorament i aprendre a estimar, hem de procedir de la mateixa manera que ho faríem si volguéssim aprendre qualsevol art. I que no ens sembli estrany. Normalment, si ens parlen d’art, pensem en pintura, música, dansa… En contraposició, les ciències són matemàtiques, física, química… I les habilitats són saber viure, saber enfrontar-se a les situacions, l’empatia o la psicologia…
Però, en realitat, tot pot ser un art; el concepte d’“art” té més a veure amb el nivell adquirit per l’executant que amb la disciplina que aquest desenvolupa. L’exemple és clar: ¿anomenaríem “artista” a un noi que amb prou feines porta un any al conservatori aprenent a tocar el piano? En canvi, ¿podríem dir que Einstein era un “simple científic”, comparable a qualsevol rata de laboratori?
Dit això, quins són els passos a seguir? Primer, hem d’adquirir teoria i dominar-la. Aquest és un punt clau, ja que és molt important discriminar la teoria veritable de la resta de xerrameca. Després (o al mateix temps), insistir fins a dominar la pràctica. En qualsevol cas, el domini d’aquest art ha de ser quelcom fonamental per a nosaltres. Seguint aquestes tres línies de treball, arribarà un moment en què els resultats es fondran en un de sol, i si continuem treballant, arribarem a l’essència del domini de qualsevol art: la intuïció. Arribarà un moment en què incorporarem la tècnica de tal manera que serà quelcom natural, i semblarà que ens surt de forma intuïtiva, sense pensar, com si fos innat. Aquí haurem arribat a l’art. Potser arribarem al punt de transcendir la tècnica i trencar els cànons establerts fins aleshores; en aquest punt hi ha els genis.
Però és evident que abans de començar a considerar en quin punt ens trobem, hauríem de tenir clar què és l’Amor. Però aquest tema el deixarem per a un altre dia…
