Fa uns dies, a la instrucció, vam analitzar el concepte de “Realització”, tal com apareix a la vuitena afirmació de l’Arquetip Mestre. Per algun motiu, vaig sentir la necessitat d’aprofundir més en el tema, així que el vaig estudiar detingudament.
Miro el futur amb confiança en la perfecta realització de l’etern esplendor de la Llum Il·limitada.
Encara que li he dedicat força temps, el més important ara és explicar-vos que, mentre estava immersa en el seu estudi, vaig escoltar diverses vegades i en contextos totalment diferents la paraula “Entropia”. Aquesta és una magnitud física que recordava vagament de les meves classes a la universitat i, òbviament, no és un tema de conversa habitual en els àpats familiars… Porto prou temps en aquest “negoci” per saber que havia d’intentar atrapar aquesta llebre i, la veritat, encara que s’ha escapat (com sempre), no ha estat malament el resultat. Vaig començar en un moment en què estava examinant la possible relació entre “Realització” i la clau 16 del Tarot, La Torre, que estava en aquesta festa per un tema que ara no ve al cas. Però el curiós és que tot estava subtilment i estretament relacionat…
De manera senzilla, podem definir l’entropia com la tendència natural de qualsevol sistema a passar d’un estat ordenat (baixa entropia) a un estat desorganitzat (més entropia) per arribar finalment al caos (entropia màxima). Si ho mirem des de la perspectiva de la termodinàmica, diríem que l’energia tendeix a dissipar-se (la calor flueix dels cossos calents als freds, però no a l’inrevés). Dit d’una altra manera, passem irremeiablement de l’ordre estructural a la homogeneïtat, i si volem fer el camí invers, haurem d’invertir energia (si és que existeix la possibilitat de tornar enrere). Per exemple, per ordenar una habitació, si hi dedico temps i esforç (energia), quedarà com estava, però un got trencat mai tornarà a ser com abans…
Els éssers vius (estructurats) moren, passen per la putrefacció (homogeneïtzació) fins que es descomponen en les seves substàncies inicials, sense una estructura aparent (caos); i encara que és un cicle que es reinicia, estem en un planeta que també gira de manera ordenada, però en conjunt avança per l’espai cap a la seva pròpia destrucció. La qüestió és que, fem el que fem, tard o d’hora arriba el caos, o el desordre total, si es mira amb la perspectiva suficient.
Una altra manera de veure aquesta teoria, i que cada vegada més científics recolzen, és que l’entropia conté en si mateixa dos elements: un creador de desordre i un altre creador d’ordre. Vegem un exemple: tenim dos pots de pintura, un de vermell i l’altre de groc. Amb una cullera, poso una mica de pintura groga dins del pot de pintura vermella i viceversa. Aquí comença el desordre, perquè tindré un pot de pintura vermella amb algunes partícules de pintura groga, i a l’inrevés. Però si continuo amb aquest procés durant el temps suficient, al final no hi haurà distinció i tindré dos pots de pintura taronja. En aquest cas, el color taronja, més que caos, és un nou ordre que ve precedit per un període de desordre necessari per a la seva gestació.
A més, tot és qüestió de perspectiva; si cau un mirall a terra, ¿es trenca o es creen nous miralls?
D’altra banda, l’etimologia de la paraula entropia prové d’una paraula grega que significa “evolució”, “transformació” o “giro”. Li escau com anell al dit…
Digue’m agosarada, però percebo clarament la relació amb la clau 16. Veig aquesta energia que flueix en forma de raig des del Sol ardent per destruir les estructures fredes de l’error; les figures cauen per la finestra cap per avall (girades) i arriba el caos. Però això és només aparença; és el que percep la manca de perspectiva. En realitat, és energia de Vida, divina, que ens empeny i ens condueix cap a un nou ordre, en un sentit evolutiu.
En resum, el caos és aparent i el desordre temporal; ens manca perspectiva per apreciar-ho. En realitat, és l’Energia divina treballant, travessant la seva creació, i que ens empeny en una única direcció. I així, a través de les milers de diferents personalitats humanes (i no humanes), és com Déu es coneix a si mateix.
Aquesta reflexió em porta a un altre àmbit. Si pensem en el lliure albir (podríem anomenar-lo el caos de la personalitat), segons aquesta idea, no existiria. Reflexionem-hi: davant les diferents situacions que ens trobem a la vida, prenem certes decisions, encertades o no, però són les nostres decisions. Què passaria si ens posessin davant la mateixa situació diverses vegades? Probablement prendríem la mateixa decisió una i altra vegada. Si la conjuntura és la mateixa, i la nostra personalitat també – la qual actua en base a la seva experiència i coneixements previs – escollirà sempre la mateixa opció. Si no “experimentem” i “aprenem”, no canviem; així que això de la voluntat individual queda una mica… descolorida.
Perquè he baixat del cel, no per fer la meva voluntat, sinó la voluntat d’Aquell que m’ha enviat. Juan 6:38
Per això, l’energia de Vida ens empeny contínuament cap a noves situacions, i el més important no és el que facis, ni el que passi després, sinó com això t’impacta, com t’influeix i què n’extreus de l’experiència. Com més aviat modifiquis la teva personalitat en la direcció adequada, abans deixaràs de cometre errors, els mateixos errors de sempre, i abans conclouràs la teva evolució.
